Llegiu-La, es una carta de una dona GRAN,
Jo com infermera moltes vegades en l'hospital veia una persona gran me la mirava i em feia aquesta reflexió...
*ES MOLT IMPORTANT LLEGIR-LA I REFLEXIONAR-HI.
Un dels problemes comuns en les persones de la tercera edat és la soledat. Ja sigui per viduïtat, per raons pròpies o pel pas dels anys, molts ancians noten la falta de companyia i d'afecte al sentir-se sols. Aquest és el cas de la dona d'aquesta història, que vivia en una residència d'ancians. Les infermeres van pensar que patia demència senil i simplement esperava a la mort. De tant en tant murmurava alguna cosa amb sarcasme, però els seus cuidadors tenien clar que ja no reconeixia el que succeïa al seu voltant.
Després de la seva mort, els infermers van trobar una carta al seu escriptori que ho va canviar tot. Mentre llegien les següents línies, van poder sentir la tristesa de l'anciana. Els seus cuidadors van saber que la dona vivia i sentia com qualsevol d'ells.
«Què veieu vosaltres, infermeres?
Què hi veieu? Què penseu quan em veieu?
Una vella rondinaire, no gaire llesta.
Amb hàbits estranys i mirada distant.
A la que el menjar li cau per la comissura dels llavis i mai respon.
A la que dieu en alt: 'Almenys podria provar'.
Que sembla no adonar-se de les coses que feu.
I que sempre perd alguna cosa. Un mitjó o una sabata?
Que, oposant resistència o sense oposar-la, deixa que feu el que vulgueu.
Que ocupa els seus llargs dies amb el bany o el menjar.
És això el que penseu? És això el que veieu?
Doncs llavors obriu els ulls, infermeres, vosaltres no em veieu.
Us diré qui sóc, ara que estic asseguda
fent el que em dieu i menjant quan em demaneu:
Sóc una nena de 10 anys, amb pare i mare,
germans i germanes, que s'estimen.
Una noia de 16 amb ales als peus,
que somia en trobar aviat l'amor.
Una núvia amb 20, a la qual el cor li bota.
Que recorda els vots que va prometre complir.
Que amb 25 ja té els seus propis nens,
als quals ha de guiar i donar una llar segura.
Una dona de 30, els fills de la qual creixen ràpid.
Units els uns als altres amb llaços que han de durar.
Amb 40, els meus joves fills han crescut i s'han anat.
Però el meu marit està amb mi perquè no entristeixi.
Amb 50 tornen a jugar nadons a la meva falda.
Tornem a conèixer a nens, el meu amor i jo.
Dies foscos sobre mi, el meu marit ha mort.
Miro al futur i m'esgarrifo.
Els meus fills tenen els seus propis fills.
I penso en els anys i en l'amor que vaig conèixer.
Jo sóc ara una vella. La natura és terrible.
Em ric de la meva edat com una idiota.
El meu cos s'ensorra. Gràcia i força s'acomiaden.
Ara només queda una pedra, on bategava un cor.
Però en aquesta vella carcassa encara viu una dona jove.
I el meu malmès cor s'infla.
Recordo les alegries, recordo les penes.
I visc i estimo, cada dia.
Penso en els anys, tan pocs i que es van passar tan ràpids
Estic d'acord amb el fet que res pot quedar.
Així que obriu els ulls. Obriu-los i mireu.
Res de vella rondinaire.
Mireu més de prop. ¡Mireu-me a MI!».
