Reflexió sobre l'Assumpció de Maria, 15 d'agost de 2013

          La solemnitat de l’Assumpció de Maria, darrera veritat de fe definida pel Papa Pius XII l’1 de novembre de 1950, ens dóna ocasió, una vegada més, per a contemplar en Maria el que serà també el nostre propi destí, i, alhora, reflexionar una mica sobre la seva figura.

        La festa d’avui és, pròpiament, una festa teològica. Si la mort va ser fruit del pecat i Maria fou concebuda sense pecat, la mort no la podia afectar. I per això, l’Església va començar a celebrar la dormició de Maria, i no pròpiament la seva mort. La seva estada en aquesta terra, però, va acabar, i per això es diu que fou assumpta al cel, igual que tots nosaltres confiem que la nostra vida, quan deixem aquí el cos humà, continuarà en el cel nou i la terra nova. Maria és per a nosaltres la icona del nostre destí.

           D’altra part, Maria és, per als cristians i cristianes un model a seguir.

         És cert que en el catolicisme popular, la figura de Maria s’ha pensat sovint com la mare fecunda, la mare dolorosa, o la puríssima o immaculada. Però a rel del Concili Vaticà II, és valoren molt més en Maria altres virtuts més properes com la seva fe en la Paraula, la seva disponibilitat davant Déu i la seva proximitat als febles i pobres. És la Maria, mare de l’Església, que va proclamar el Papa Pau VIè.

        Per això, en aquesta festa de la Mare de Déu d’agost, us convido a fer-nos una pregunta i intentar cercar la seva resposta: ¿què pot oferir avui la figura de Maria als homes i dones del nostre temps?

           A la llum de la pregària del Magníficat i d’alguns altres textos de l’evangeli, us ofereixo aquestes quatre consideracions:

1.       Maria és una crítica a l’home-dona sense entitat pròpia, incapaços de valorar-se en la seva justa mesura: el Senyor ha mirat la petitesa de la seva serventa... i el meu esperit celebra Déu que em salva. La nostra febles humana es repenja en la força de Déu que ens estima.

2.       La pregària de Maria és una crítica i alhora una esperança per l’home-dona esclavitzats i explotats per la injustícia de la vida; i una denúncia per aquells preocupats només pels béns materials i el poder: la meva ànima magnifica el Senyor perquè ha derrocat els poderosos i ha exalçat els humils. Omple de bens els pobres i els rics se’n tornen sense res...

3.      Maria és també una crítica a l’home-dona superficials, sense arrels, sense interioritat: ella meditava totes les coses en el seu cor. L’ésser d’una persona es cova des de la interioritat.

4.  I Maria és, finalment, una crítica a l’home-dona inconstants i incoherents, que fugen de les adversitats. Ella no va defugir els dolors ni les contrarietats: va ser present al peu de la creu fins al final.