abril, FINS SEMPRE DOLORS

 Dolors Iborra Coromines, Religiosa Vedruna.

 Malleu el 17 de març 1931// Viladecans el 26 d’abril de 2016.

Que puc dir de Tu Dolors?, ahir en el tanatori ple de persones estimades tothom parlava de TU, de les coses bones, d’anècdotes, de fets, del teu saber estar, dels teus silencis..... en aquest moments ens recordem de les histories viscudes.

M’agradaria explicar una mica la meva historia amb TU.

Ens vam conèixer l’any 1986 a l’hospital de Sant Llorens de Viladecans, jo una simple infermera que venia traslladada de l’hospital de Bellvitge, un hospital gran i universitari, arribo a l’hospital de Sant Llorens i em trobo en un ‘hospital petit i em diuen que hi ha una comunitat “religiosa” que i viu... “Mare de Déu santíssima” on e anat a parar????, jo “que NO crec amb  les  religioses”... i menis dintre dels hospitals....

Dolors TU vas veure que dintre de mi hi havia molta feina a fer. TU em la teva senzillesa i  observant, vas anar treballant molt poc a poc a aquesta personeta que anava i anava fent.

Gracies DOLORS per la feina d’acolliment, recolzament,.... que has anat fet en aquets 30 anys amb la meva persona i amb la meva família.

El dia abans de la festa de la NOSTRA Mare de Déu de Montserrat, la Mare que tant estimaves i dient el se nom vas MARXAR per està al seu costat, i  ahir dia de la seva festa vas estar acompanyada per moltes i moltes persones que t’estimaven, religioses, metges, infermeres, auxiliars, cuidadores,... tots volien dir-te: Dolors GRACIES, demà no podrem venir a dir-te adéu perquè TU ja saps que el personal de un hospital No pot faltar en els seus llocs de treball, però TU saps que NO et diem adéu TU sempre estaràs entre aquets passadissos d’aquest hospital que tant estimaves i el que tant as treballat per l’amor a les persones i l’amor al Senyor.

Estimada Dolors ens has passat el “testimoni” perquè el fem corre per aquest camí tant i tant llarg, Dolors esperem fer-ho com TU ens has ensenyat.

GRACIES, T’ESTIMEM.

Carme Reguant.

Conclusions d’una enquesta

            L’any 2015 les Parròquies de Viladecans, i també la de sant Climent de Llobregat, van passar una enquesta amb nou preguntes, per captar l’opinió de les persones al voltant de la tasca que realitzen, i també sobre la seva opinió i actitud davant l’Església i la fe.

            Cal a dir que el nombre d’enquestes recollides no va ser massa nombrós, ja que només van respondre 289 persones, i una gran part d’aquestes no responien totes les preguntes.

            Avaluades totes les respostes, es poden desprendre aquestes conclusions:

1) L’àmbit d’edat majoritari entre les persones que respongueren va ser el de la franja dels 26 als 46 anys. La participació dels menors de 25 anys va ser molt minsa, per la qual cosa no es pot dir que aquesta enquesta reflecteixi l’opinió dels joves.

2) Més del 50 per cent de les respostes obtingudes van ser de persones que, d’una o altra manera, participen de les parròquies

3) Sobre la parròquia en la que hi participen, la valoració és positiva, bona, i per alguns molt bona.  Hi ha, amb tot, persones que indiquen alguns matisos a considerar: la poca assistència, massa gent gran i poca joventut; el desig que hi hagi més grups de pregària, més caliu de comunitat, més contacta amb la gent... I entre les persones que manifesten algunes opinions negatives: celebracions poc engrescadores, Església polititzada, rutina i tradició...

4) La pregunta més oberta de l’enquesta es referia no només a la relació amb les Parròquies, sinó també a l’opinió i l’actitud davant la fe i l’Església en general. De les 289 respostes, només gairebé la meitat (un 44,98 per cent) indicaven algunes causes concretes que es resumien en: no anem a l’Església per manca de temps; per motius de treball laboral o familiar, perquè som grans; per manca de fe; perquè som creients, però no practicants; no m’agraden les celebracions; i també per motius més generals: l’Església està aliada amb el poder; l’Església a Catalunya és clarament independentista, els capellans no són creïbles, etc.

5) Es preguntava també en quines coses pensaven els enquestats que la Parròquia els podria atendre. Evidentment van aportar quelcom les persones que normalment anaven a les parròquies. I entre les respostes sobresortien aquests desigs: acompanyament espiritual de tot tipus; una acció social d’ajuda als necessitats (es valorava molt l’acció de Càritas); contribuir a l’enfortiment del teixit social i comunitari, organitzant també actes de tipus cultural; i es demanava més acompanyament als matrimonis, als joves i als nens...

6) Una altra pregunta per completar l’anterior era si volien que les parròquies fessin quelcom que no s’estava fent.  En aquesta pregunta hi va haver molta abstenció. Algunes respostes reforçaven el desig de que les parròquies atenguessin els més necessitats, i entre les 71 persones que sí que indicaven coses concretes (encara que molt disperses), sobresortien tres coses: més comunicació i més informació del que es fa a les parròquies; més activitats de caire cívic i cultural (concerts, excursions, festes, etc.); més activitats per a nens i joves..I no hi mancaven algunes originalitats: més processons, més confessionaris, serveis gratuïts, més música i flors a les celebracions, que les parròquies es mantinguin sempre obertes... Un desig més seriós apuntava a establir relacions amb les altres confessions cristianes no catòliques, i relacions amicals amb els musulmans...

7) Encara hi havia a l’enquesta una altra pregunta perquè es donessin idees que ajudessin que l’Església pogués realitzar una millor tasca a Viladecans.  Més del 50 per cent de les respostes no es van pronunciar, i entre les 120 persones que sí van aportar suggeriments, aquests es poden sintetitzar en tres blocs: 1) necessitat d’una acció social amb el més necessitats; 2) més atenció i dedicació als nens, als joves i a les famílies; i 3) insistència de més informació i comunicació entre les parròquies, i de la necessitat de participar en associacions cíviques i culturals de la ciutat.

 8) L’enquesta es tancava amb la possibilitat d’exposar quelcom que l’haguessin preguntat a l’enquestat. I aquesta va ser la pregunta que menys respostes va obtenir, ja que un 83 per cent s’abstingueren de respondre. Entre les persones que respongueren fou per demanar una Església més humil, més acollidora, més propera a la gent, més present a la societat i més comunicativa de la seva tasca.