La
seva bellesa
Parlar
de la bellesa de la nova Es-glésia,
l’Església somiada i alho-ra
real, pot sonar a burla en les orelles
de molts. Perquè s’ha instal·lat en
l’imaginari col·lectiu, dins i fora de l’Església,
la representació d’una Església carre-gada
de pecats i defectes. No se’n pot parlar, sen-se
al·ludir immediatament a les seves deficiències. De
manera que proclamar una Església resplen-dent
per la seva bellesa, sembla un llenguatge d’un
altre món o sona a ironia retòrica.
Des d’aquí, per a qui ho desitgi escoltar,
procla-mem la bondat i la
bellesa de l’Església, de la nos-tra
Església concreta. No ho fem «forçant» amb l’a-fecte
la nostra mirada, ni portats per un afany de propaganda
«del que és nostre» a manera d’una apologètica
fàcil. Tampoc no estem cecs davant la
realitat. El profeta de l’Apocalipsi no mentia als
seus germans. Sabia prou bé els defectes de les
diferents comunitats destinatàries de les se-ves
cartes. Ell veia realment i anunciava aquesta bellesa:
« Llavors vaig veure baixar del cel, venint
de Déu, la ciutat santa, la
nova Jerusalem, abillada com
una núvia que s’engalana per al seu es-pòs.»
(21,2)
Vaig assistir a una entrevista que una periodis-ta exigent feia a un conegut eclesiàstic.
La perio-dista, després
d’enumerar algunes de les feble-ses
(pecats) de l’Església catòlica, va interpel·lar l’entrevistat:
«I vostè què en pensa, què diu sobre tot
això?». L’eclesiàstic va respondre: «Vostè té mare. L’Església és la meva mare.
No voldrà que jo la critiqui o
posi en evidència els seus defec-tes.»
No ens va acabar d’agradar aquesta resposta. Tenia l’encert de subratllar una condició
bàsica per a saber descobrir i
tractar l’Església: diguem el que
en diguem, sempre l’hem d’estimar. Però tam-bé
podia fer l’efecte que, en parlar de l’Església, ens
deixem portar per un amor cec, és a dir, un fals amor,
que impedeix reconèixer la realitat. I aquest no
és el cas. Els ulls de la fe i de l’amor cristià són absolutament realistes: això sí, ens ajuden
a des-cobrir el que és de Déu
i el que no ho és. I verita-blement,
a la nostra Església concreta hi ha reali-tats
de Déu. No sols en la Paraula que ella anuncia, no
sols en els sagraments que celebra, sinó també en
persones amb nom i cognoms, en comunitats definides,
també en un mateix.
La bellesa de l’Església és com la d’una núvia el dia de les seves noces. Si el text de
l’Apocalip-si diu que
«s’engalana per al seu espòs», això no significa
que no sigui bella realment davant de qualsevol
mirada, sinó que ofereix a l’espòs el seu
rostre més bell, el rostre que desvetlla el seu amor.
Però aquest rostre és realment bell. Altra-ment,
aquest matrimoni seria un engany.
És la bellesa de la santedat (la Ciutat Santa).
És la bellesa que atreu, i
fins i tot sedueix, en la mi-rada,
en els gestos, els silencis i en les paraules dels
sants. Això enamora a Déu, que va quedar tan encisat
en veure Maria, la Mare de Jesús i nostra: «Salve,
plena de gràcia... has trobat gràcia davant Déu»
(cf. Lc 1,28.30). És la gràcia-amor que bro-lla de l’Esperit i la gràcia-amor que hi ha
realment en Ella.
Avui l’Esperit continua fecundant la seva Esglé-sia, perquè hi segueix descobrint la
bellesa que desvetlla el seu
amor.
†
Agustí Cortés Soriano
Bisbe de Sant Feliu de Llobregat
FULL DOMINICAL
BISBAT de SANT FELIU de LLOBREGAT
5 de maig 2019
No hay comentarios:
Publicar un comentario